Les vacances d’estiu, sobretot si són més o menys llargues, ens presenten una bona oportunitat per a dedicar-nos a llegir. Si més no, per a fer-ho amb major assiduïtat del que el curs laboral convencional ens acostuma a permetre.
Així, doncs, quan la xafogor i el lleure de les meves criatures me n’ofereixen la possibilitat, em submergeixo en un dels majors plaers que sóc capaç d’imaginar: llegir.
Nogensmenys, el resultat no sempre és tan esperançador com semblava de bell antuvi. M’ha succeït, d’una manera absoluta, amb una de les operes primes que tenia reservada per a afrontar-la amb la calma i atenció que – creia que – mereixia: El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver (Empúries, 2008). Captivat des de fa una bona pila d’anys per la música i les lletres d’un dels millors grups nostre d’aquests i altres temps, Antònia Font, vaig rebre amb entusiasme la notícia de la primera novel·la del seu compositor i lletrista.
La vaig emprendre adelerat i amb una predisposició que no podia ésser més positiva. Fins i tot la nota inicial de l’editorial, advertint que algunes de les “solucions ortotipogràfiques (…) s’escapen de les normes d’estil de la col·lecció <<Narratives>> em va semblar un bon auguri. Sovint convé defugir i superar les cotilles del llenguatge, en determinats casos, per a aconseguir el resultat que es pretén…
Malauradament, a banda d’aquest propòsit evident – de fet, massa evident – de rompre amb les convencions de la llengua, no hi vaig saber trobar més que una història bastida sobre el buit més total i palès. O, per a ésser més precís, una no-història frugal, sense res al darrere, desestructurada en el més elemental: el seu argument. Si els grans autors poden patir el perill de morir d’èxit, aquesta novel·la acaba perint d’inanició. La innovació formal, més que posar-se al servei del que pretén explicar, acaba llastant la història, convertint-la en un no-res inintel·ligible.
Mentre escometia l’esforç d’acabar-la, em retrotreia vint anys enrere, a aquella època, sortosament superada pels camins de la història, en que semblava imposar-se la nova novel·la del no-res, representada per la llavors cèlebre “Menys que zero” de Bret Easton Ellis. Obra que semblava constituir el nou paradigma de la literatura i que, amb el pòsit dels anys, esdevindria el símbol del lloc que acabaria ocupant en la història de la novel·la: Menys que zero…
Segurament, com llavors, l’obra d’Oliver obtindrà un gran èxit entre tots aquells joves – i enyorats joves…– obsessionats en situar-se sempre l’avantguarda, al cost que sigui, d’aquells que consideren que no hi ha objectiu més cabdal que estar permanentment à la page!
Per a tots els altres, recomano una nova lectura dels clàssics… Ja sigui dels de sempre o dels del segle XX. En ambdòs casos, que cadascú en faci la seva llista de preferències…
dijous, 17 de juliol del 2008
