Per contra, el PP n’ha tingut prou amb pensar-hi un xic per a trobar-hi la solució. En realitat, potser tampoc ni els hagi calgut cavil·lar-hi gaire: n’han tingut prou amb fer una trucada als seus capitostos de Madrid i demanar-los la recepta.

La sensacional solució, que eliminarà d’una vegada per totes el munt de dèficits i problemes que arrossega el sistema educatiu des de fa dècades, que acabarà amb l’etern enfrontament entre administració i sindicats de mestres, permetent alhora assolir uns nivells de coneixements anivellats amb la fins ara incomparable Finlàndia, és ben senzilla… No s’entén com és possible que a ningú no se li havia pas acudit encara…!

Cal suposar que el problema és que als catalans, tots solets, bètzols com som, no se’ns pot acudir cap idea bona. Ens cal recórrer a l’estat espanyol, aquest gresol permanent d’intel·ligència i imaginació. Si, al damunt, encertem a acudir a les fonts més fondes, a l’arrel del bastión de occidente, encara resulta més fàcil obtenir la solució definitiva a qualsevol problema, per més greu i irresoluble que ens pugui semblar als obtusos catalans – i als sempre limitats perifèrics en general…

La miraculosa proposta va ésser presentada en roda de premsa per la flamant nova presidenta del PPC – que va guanyar el seu càrrec, curiosament, tot i ésser la candidata oficial promoguda des de la seu central – Alícia Sánchez-Camacho. La seva solució màgica no pot ésser més senzilla ni efectiva! Consisteix, simplement, en que cada centre escolar pugui definir “el seu propi projecte lingüístic” i que cada família pugui portar els seus fills “al col·legi públic o concertat que desitgi, encara que no estigui a prop del seu domicili”.

Com no se li havia acudit a ningú, fins ara? Com s’ha perdut tant de temps proposant nous sistemes i noves propostes metodològiques, com ha gosat algú plantejar si era necessària una major autonomia dels centres, una millor selecció del professorat o alguna altra millora conceptual?

Els catalans ni aigua al mar, no hi trobaríem! Com ens agrada embolicar la troca! Si no podia ésser més senzilla, la solució: una vegada la llengua universal, la famosa lengua de todos, es converteixi en vehicular a totes les escoles de Catalunya, el nivell educatiu farà un immens salt qualitatiu endavant! Se situarà, automàticament, a primera línia europea i mundial. S’esvairan, en un no-res, tots els dèficits i mancances del nostre provincià model educatiu…

La solució no pot ésser més simple: només cal eliminar la metàstasi que podreix i inutilitza el teixit educatiu del nostre país: la nosa del català! Mercès, Alícia, per treure’ns la vena atàvica dels ulls i permetre’ns que la llum universalitzadora ens il·lumini…!

dijous, 13 de novembre del 2008

http://www.racodelaparaula.com/

(Vols una versió per imprimir? Fes “click” damunt la imatge)

Ni el Govern anterior ni l’actual no acaben de trobar el desllorigador que permeti aconseguir un pla educatiu que satisfaci tots els sectors implicats i que garanteixi una millora substancial del nivell educatiu general. Per més esforços que s’hi esmercen, per més voluntat de pacte i d’acord que es pretengui, sempre acaben grinyolant per un costat o l’altre. Qualsevol de les parts implicades es pren les concessions que es fan a les altres com una traïció i com un atac personal.

El millor exemple el podrem viure demà, amb una crida a la vaga d’alguns dels sindicats de mestres i d’estudiants – USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i CGT i els d’estudiants SE, SEPC, AEP i EA – per a mostrar el seu rebuig per la nova Llei d’Educació del Conseller Ernest Maragall. Llei que, segons les seves benintencionades declaracions, pretén convertir en vàlid per als “propers 20 o trenta anys, hi hagi en govern que hi hagi…”. Una continuïtat a llarg termini que, de moment, només compta amb el recolzament incondicional de l’Ustec, que seguirà 20 o 30 anys més – i els que facin falta – oposant-se a qualsevol nou pla d’estudis, basant-se en els seus irrenunciables principis… corporativistes!

Això sí, per més que hom pugui qüestionar algunes de les mesures que preveu el seu projecte de llei d’educació, al Conseller d’educació, les diverses parts implicades han de tractar d’ésser honestes i reconèixer-li un gran coratge i un mèrit innegable. Un mèrit que assoleix quasi el nivell de l’excel·lència, que permetrà servar-lo en la memòria col·lectiva a l’alçada d’altres catalans universals com el seu germà Pascual: haver aconseguit, per enèsima vegada, que l’executiu català presenti una nova proposta de llei sense comptar amb l’aval dels seus socis de govern!

Han demostrat, de nou, com n’era d’imprescindible per al país repetir l’atzarosa aventura del govern tripartit! I, sobretot, l’innegable encert de l’assessor de torn, en decidir canviar-li el nom i encunyar una nova definició que li escau com l’anell al dit: Govern… d’Entesa!

dimecres, 12 de novembre del 2008

http://www.racodelaparaula.com/

(Vols una versió per imprimir? Fes “click” damunt la imatge)

La trobada amb Rodríguez Zapatero ha assenyalat una nova i insuperable fita en aquesta ja llarga aventura de les reunions de polítics catalans de primer rang amb els mandataris espanyols. Superant per ben poc el gran èxit que suposà la trobada de l’insigne Joan Saura amb la Vicepresidenta Primera. Una nova i insuperable fita en el noble art d’aconseguir fum de paraules…!

Fum de paraules, aroma de no-res, grans titulars buits amb que cal engalanar les portades dels diaris i obrir els noticiaris televisius: Montilla aconsegueix encarrilar el nou finançament abans de final d’any, a fi de a poder-lo incloure en els comptes de l’estat per al proper 2009.

Convé que festegem com es mereix aquesta sensacional notícia! Si cal, amb una gran festa multitudinària, celebrada al recinte del Fòrum i amarada de multiculturalitat! Llancem coets i brindem amb xampany! La història recent ens ha donat prou raons com per a confiar cegament en les promeses del president espanyol. Les seves promeses són més que promeses, són fermes realitats! Què n’hauria restat, del nostre estimat Estatut, de no mantenir el seu compromís d’aprovar-lo tal i com sorgís del Parlament?

Avalat per la innegable confiança que genera a Catalunya, en aquesta ocasió no li ha calgut ni tan sols establir un nou compromís. A ell, l’Obama de León, no li cal per a res recórrer a subterfugis tan immadurs com les promeses o les actes notarials…

Com acostuma a ésser habitual, l’executiu català ha reaccionat de manera unitària i amb una sola veu davant de les declaracions de Rodríguez Zapatero. El PSC s’ha afanyat a valorar-ho com una passa definitiva vers el finançament. ERC s’hi ha referit amb escepticisme, indicant que li recordava el conte de “les ovelles i el llop”. I, per a acabar-ho de reblar, el sempre coherent Saura, recordava al seus socis de govern que Zapatero és “un consumat especialista a no complir cap dels seus compromisos”. Una nova mostra d’entesa i d’unitat d’acció…!

En el cas del Conseller d’Interior, és encara més d’agrair que aconselli als seus socis de govern fer l’exercici de memòria … que tant li hauria convingut al país que ell hagués estat capaç de realitzar el passat el 17 d’agost, quan va pactar unilateralment amb Maria Teresa de la Vega un acord de finançament “abans de tres mesos!”.

Més que no el conte del llop i les ovelles o la cançó de l’enfadós, el finançament català ens hauria de fer pensar en el mite de Sísif, condemnat per una rabieta de Zeus a carregar eternament fins al capdamunt d’una muntanya un bloc enorme de pedra, que torna a rodar avall cada vegada que assoleix el cim…

Cal recordar, encara, que el nou model de finançament hauria d’haver estat aprovat abans del dia 9 d’agost d’enguany? Del 9 d’agost! No pas de finals de novembre, segons el generós oferiment del líder d’IC! I, menys encara, de finals d’any, com ha negociat de nou José Montilla!

I cal recordar, també, que l’Estatut – aquest Estatut desnerit, fill natural del ribot del company de grup parlamentari del PSC, Alfonso Guerra i de les renúncies interessades d’Artur Mas – és una llei de l’estat, més encara, una Llei Orgànica, d’obligat compliment en un estat formalment democràtic i de dret?

No seria, doncs, l’hora de que el poble català, encapçalat pels seus representants polítics, decidís dir “prou”? Que prengués coratge i, posats a prendre un model mític, es decantés per Prometeu i no pas per Sísif? Per què no escollir seguir l’exemple d’aquell que va gosar enfrontar-se als déus en defensa de la humanitat ultratjada?

Per quin motiu no comencem a prendre’ns-ho seriosament, aconseguim una veritable unitat de finançament, sense esquerdes ni partidismes, i reclamem amb valentia allò que hauríem de tenir i ens mereixem des de fa tants i tants anys? Davant de la seva “voluntat d’acceleració”, per que no reclamem “efectivitat d’acompliment”? Per què no establim un precedent, un punt sòlid de partença i exigim, unitàriament, al govern espanyol “fets i no pas paraules”? Podem? Can we?

dilluns , 10 de novembre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

(si vols una versió per imprimir, en pdf, fes click damunt la imatge)

En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a criticar i posar en dubte qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.

S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat la riota constant dels intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la major part dels polítics i directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis…

Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només qui era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era altre somni que semblava encara més quimèric: el de la igualtat racial que havia predicat, quasi quaranta anys enrere el malaguanyat Martin Luther King. Que també era possible l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no fos valorat pel color de la seva pell.

L’empenta, la joventut, la força i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “I hope”. Ha reeixit a convertir en partidaris seus la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.

Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.

Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat…

Fins a tal punt enlluerna que ningú ha gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Israel i Palestina, despesa armamentística… – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança…

Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home… miratge?

dimarts, 4 de novembre del 2008

http://www.racodelaparaula.com/

(si vols una versió per imprimir, fes “clicK” damunt la imatge)

No pot és més cert que el bunker mediàtic espanyol està sempre a punt d’atacar el que es faci a casa nostra. I més encara si hi ha per mig Erc, que ha convertit en el boc expiatori de tots els mals. És més que evident que se la miren amb una lupa d’augment especial i no li’n passen ni una. No dubten en recórrer a la demagògia i a la manipulació més barroera per a demonitzar-los i tractar de foragitar-los del sistema democràtic.

Amb tot, entenc que el que cal és situar-se per damunt d’ells i actuar com si no existissin. I, en conseqüència, tenir clar que criticar Esquerra o qualsevol altre partit català, quan creiem que s’equivoquen, no significa, de manera automàtica, fer el joc a aquests lliberals de pa sucat amb oli. Mi molt menys.

En realitat és més aviat a la inversa: és quan se’ls defensa aferrissadament, sense contenció ni mesura, que se’ls hi fa el joc. Si des de Catalunya, des de dins, som capaços de blasmar allò que no es fa bé, de criticar tots aquells que han de posar el seu càrrec al servei del país i no al inrevés, es quedaran sense arguments.

La segona raó que s’ha argüit aquests dies per a defensar el president del Parlament és l’econòmica: com és possible criticar una despesa sumptuària de tan poca volada, relativament parlant, quan diàriament n’hem d’acceptar tantes altres d’imports molt més elevats i encara menys justificables?

Una raó igualment certa: l’estalvi, la contenció pressupostària, no és pas el que millor caracteritza les administracions públiques, precisament. I menys encara les espanyoles… Els exemples del cost exorbitant de la casa reial espanyola o la propaganda finançada amb diners públics (per no referir-se a l’indignant i incivilitzada despesa militar…) són incontrovertibles. Al seu costat, els luxes del cotxe de “la segona autoritat del país” són insignificants.

Ara bé, és aquest un motiu suficient per a no criticar Esquerra? No és – o no hauria d’ésser – Erc el partit que se situa més a les antípodes del luxe, l’ostentació buida i ornamental de la família reial? No hauria d’evidenciar, en tots i cadascun dels seus actes la seva condició d’”esquerra” i de “republicana”?

I més encara si tenim en compte que va entrar a formar part de l’executiu no tant per la seva opció independentista o nacional sinó per garantir el primer govern progressista i d’esquerres de la nostra democràcia. Si no ho demostren, si no ens convencen “amb fets, no pas amb paraules” potser que comencem a plantejar-nos per quin motiu no es van escollir l’opció d’aliar-se amb els que ells consideren la dreta? Si no propugnen un guany social, almenys no hi hauríem perdut des del punt de vista nacional…

Per últim, tractar de treure-li rellevància a la qüestió raonant que els diners que havien costat a l’erari públic – i, per tant, no ho oblidem mai, al contribuent – els accessoris de la limusina són una minúcia al costat de tants d’altres desgavells pressupostaris hauria de fer caure la cara de vergonya!

Cal recordar, per exemple, que no hi ha ni una sola escola pública a Catalunya que hagi rebut, aquest any, una subvenció per a la compra de llibres i material de text que superi els 9.000 euros?

dijous , 30 d’octubre del 2oo8

(si vols una còpia per imprimir, fes “click” damunt la imatge superior)

El problema és que si formes part del primer – com, amb matisos importants em succeeix a mi – caus de manera automàtica en el risc de semblar fer el joc a aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per a atacar i vexar el govern català, el nacionalisme (el nostre, per descomptat, no pas l’universalista espanyol…) o les idees sopranistes.

Per contra, si formes part del segon, la situació s’inverteix i sembla que, davant dels atacs furibunds que provenen de la premsa més cavernària de la meseta ibèrica, no et resti més remei que combregar amb rodes de molí i justificar el que no és ni mai hauria d’ésser justificable: malbaratar innecessàriament els diners del contribuent.

Davant d’aquesta disjuntiva, resulta difícil mantenir la independència i l’objectivitat de criteri per a poder opinar amb el rigor que seria imprescindible. Amb el temps, s’han anat perdent les precisions i els termes mitjos: blanc o negre, amb mi o contra mi. Es mira abans qui és i a quin partit pertany que no pas si ha complert amb les seves obligacions o ha actuat com caldria…

Així s’ha anat diluint la funció primordial i primigènia de la premsa, d’allò que temps enrere era anomenat el Quart Poder: controlar els poders públics, exigint que compleixin amb integritat i solvència les tasques que tenen encomanades i vetllar per que administrin amb eficiència els cabals de tots.

Malauradament, des de fa ja uns quants anys, s’estén com una taca d’oli el mal hàbit de justificar i aprovar sempre i en qualsevol cas qualsevol actuació del partit al qual el mitjà de comunicació o el comentarista és afí des del punt de vista ideològic o polític.

Una malaltia – que bé podríem anomenar corporativisme polític o de partit – que cada dia és més i més acusada en tots els mitjans periodístics. Malaltia contagiosa que consisteix en justificar sempre el que fa o deixa de fer el partit al qual hom se sent més proper tot criticant al mateix temps allò que fan els seus oponents, de manera automàtica, amb un acriticisme preocupant. Fins i tot ens els casos més discutibles.

De tal manera que el periodisme va deixant de banda la seva vocació original i bàsica, la d’informar, per a esdevenir corretja de transmissió dels aparells de propaganda dels grans partits. Un fenomen que va iniciar-se en el redactat i enfocament de les notícies i que, en virtut d’un sistema de vasos comunicants, s’ha anat estenent a les columnes d’opinió dels diaris.

Els blocs van sorgir, en certa manera per a tractar de combatre aquest nefast costum, per a garantir un espai d’objectivitat i de llibertat informativa. Un espai no sotmès a censures ni a mesures de pressió ni de control de cap mena. Un espai de llibertat on poder expressar les opinions personals sense limitacions de cap tipus. Un espai on cadascú pogués esplaiar la seva objectiva subjectivitat…

Ara el dubte que es planteja és: en fem l’ús que cal, tots plegats?

dimecres , 29 d’octubre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

(si vols una versió per imprimir, fes “click” damunt la imatge superior)

Alguns envejosos gosaran dir que et va costar un xic, però has sabut reaccionar a temps i demostrar la teva vertadera talla com a polític. Com a polític i com a ciutadà. En un primer moment vas preferir atrinxerar-te i tractar de defensar-te, tot fent servir el teu bloc per a indicar que les teves tasques com a president del Parlament exigeixen “l’ús de determinades infraestructures, d’acord amb les normes de funcionament de la institució i que, en cap cas, poden ser considerades un caprici personal”.

La primera impressió, doncs, era que tu, independentista català d’arrel, feies teva aquella divisa dels hidalgos del Segle d’Or espanyol: sostenella y no enmendalla… Res de penediment o de propòsits d’esmena: amb una unça de mà esquerra, sempre és pot justificar tot. Arribaves fins i tot a argumentar que havia comportat un “estalvi molt important de recursos”

Semblava que se t’havia encomanat l’hàbit ibèric de cercar excuses i d’aferrar-te amb dents i ungles al càrrec. Que t’unies a la colla – cada dia més nombrosa – dels polític que dormen amb L’art de tenir sempre raó, de Schopenhauer sota el coixí – o, en el teu cas, dins de l’escriptori de la teva flamant limusina…

Sortosament, has sabut canviar d’opinió. Com en Carod, també deus comptar amb uns quants assessors (amb coordinador inclòs) per a aconsellar-te. I has rectificat. Cal que te’n felicitem i ens en felicitem…

Cal agrair que hagis estat coratjós, que hagis donat la cara i que hagis fet una declaració pública oferint la teva visió de l’afer. Saber que el culpable de tot plegat és el diari ABC conforta. Però encara més saber que et sentis solidari amb “molts ciutadans i famílies que tenen dificultats econòmiques” i que una de les teves prioritats com a President del Parlament hagi estat sempre “treballar per acostar els ciutadans a la institució” – imagino que et deus referir als nombrosíssims ciutadans de carrer que posseeixen automòbils de 86.000 euros…

Encara ens satisfà més que ens tranquil·litzis argüint que el cotxe oficial que et du és “el model adscrit a la Presidència des de l’any 2000”. Sempre resulta gratificant saber que les esquerres són més austeres que no pas les dretes…

I, sobretot, que ens expliquis que “El cotxe del president no és el cotxe de l’Ernest Benach. És el cotxe oficial del president del Parlament”. Com ens podíem confondre tant, els humils contribuents, pensant que Ernest Benach i el president del Parlament eren la mateixa persona! Ingènuament, crèiem que tu eres – com modestament vas recordar a la teva al·locució – la “segona autoritat del país”…! I resulta que no, que no ho és Ernest Benach, sinó el President del Parlament.

Després de la teva aclaridora declaració, no es pot entendre que ningú – a no ésser que sigui manifestament anticatalà… – pugui mantenir les seves crítiques ferotges. Només ho podria explicar l’enveja o la gelosia, quan ens has informat de que al vehicle només “s’hi han anat incorporant noves eines que em permeten treballar millor en els meus desplaçaments institucionals per tot el territori. No s’hi ha incorporat cap luxe innecessari, sinó instruments que faciliten la meva feina durant les moltes hores que passo al cotxe”.

Potser seria l’hora de que fossin els periodistes que han gosat criticar-te els que demanessin, al seu torn perdó. I ho fessin públicament. Que reconeguessin que el teu ha estat un acte del tot altruista, que no pretenia més que permetre’t oferir un millor i més eficient servei en l’exercici del teu càrrec.

Que tan sols et proposaves aprofitar al màxim els teus desplaçament diaris de Reus a Barcelona per a avançar les ineludibles gestions que el càrrec comporta, redactant i signant documents al teu escriptori mòbil! Enllestir aquella feina urgent que no pot esperar… mentre mires “Les Tres Bessones” a l’imprescindible pantalla de televisió de l’automòbil que et cedeix amablement el President del Parlament…!

dimarts , 28 d’octubre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

Si vols una versió per a imprimir, fes “click” a la imatge superior

Ulisses moderns, amb desfici tracem rutes de descoberta i reconeixença. A recer dels paraigües, avancem amb el rem de les mans enmig de cases, vapors i xemeneies que acaronen els núvols. Somnolents encara, mig d’esma, desvetllem la ciutat condormida amb la remor somorta de nostres passes callades. Assaborim el goig del jorn que esclata. Sentim el frec de la pluja, parlant-nos només a nosaltres, acaronant-nos els cabells i besant-nos amb calidesa la cara.

Tot fent camí, beneïm la feina, que ens ha fet matinar i ens permet tastar aquest bany beatífic de delícia que ens captiva i ens amara. Quina joia, llevar-se quan el sol encara dorm, eixir al carrer i sentir com els peus xipollegen als bassals i sadollen d’aigua les sabates! Quina meravella, veure com els autobusos i els cotxes fan la ciutat renéixer i ens fan somriure, en batejar-nos amb fang els camals, tot dant-nos la benvinguda!

Quin goig diví, compartir amb tothom aquest matí de joia i alegria en una ciutat que creix i creix, dia a dia. En aquesta metròpoli de 200.000 habitants i 70.000 cotxes compartint voreres i asfalt amb tanta harmonia. Només sortir del portal, la simfonia de la ciutat ens acull i ens dona el bon dia, amb el seu concert de clàxons, crits i blasfèmies irades!

En aquesta ciutat dels prodigis tothom suma: vianants apressats, vehicles col·lapsats, carrers estrets i obres per totes bandes! Celebrem-ho: ja som una gran ciutat! Una gran ciutat amb carrers de poble i infraestructures lil·liputenques…! Però quina gran ciutat! Congratulem-nos-en!

dijous , 23 d’octubre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

El regne d’Espanya havia aconseguit esdevenir un líder mundial, passant per davant de molts d’altres països de primera línia. Grans països europeus, com Alemanya i França, que s’entestaven en sostenir que la submissió i el seguidisme als EEUU no eren les vies més adients per a obtenir una hegemonia permanent a nivell planetari…

Estats curts de vista i mancats d’ambició, que creien que defensar els seus criteris amb fermesa era un senyal de grandesa i d’independència del tot imprescindible per a mantenir-se entre els països capdavanters. Tan ingenus que fins i tot van gosar posar en dubte la més que provada evidència de la possessió d’armes de destrucció massiva per part de Saddam Hussein.

Sortosament, el president espanyol no compartia la seva covardia i va apostar per fer participar el seu país en aquella guerra preventiva que va servir per a dur la democràcia, la pau i, sobretot, la seguretat als agraïts ciutadans iraquians…

Tot i que la immensa majoria dels seus compatriotes s’hi oposava, demostrant que el lideratge d’Aznar era més necessari que mai per a dur la llum enmig de la tenebra, el temps va acabar donant-li la raó i va deixar clar que ell era un benaurat visionari i un estadista sense parangó: no només va contribuir a acabar amb els banys de sang a Iraq, sinó que va enlairar l’estat espanyol fins el cim del món…

L’arribada al poder del Senyor de les Promeses (Incomplertes), Rodríguez Zapatero, va permetre seguir consolidant aquesta posició de privilegi i lideratge a nivell mundial. Combinant una habilitat diplomàtica encertadíssima i una política econòmica que no podia ésser més fiable i sòlida (que hi pot haver de més sòlid que el totxo?) va convertir el regne d’Espanya en la vuitena potència mundial.

Una potència que havia de tenir, per força, les portes obertes a l’entrada al G-8. Tant és així que, en ocasió d’una visita a la Cambra de Comerç Americana, va vantar-se – en un anglès impecable, com correspon a una líder del seu incomparable nivell… – de que l’estat espanyol tenia <<el sistema financer més sòlid de l’economia mundial>>.

Una nova lliçó de modèstia que els americans devien agrair en la seva justa mesura, ja que precisament aquell mateix dia el Congrés dels EEUU debatia el pla d’inversió de 700.000 milions de dòlars per a la gran banca d’aquell país. Si haguessin seguit l’exemple espanyol, ben segur que no caldria…! Només els països amb una política econòmica irresponsable podien veure’s abocats a invertir els diners dels contribuents en entitats financeres!

Alguns, sobretot el partit de l’oposició i la seva premsa afí, van posar en dubte aquella agosarada afirmació. Com en tot – recordem les seves paraules sobre l’Estatut…! – el temps li ha acabat també donant la raó: no només l’economia espanyola ha demostrat ésser la més consolidada i ferma del planeta sinó que, a nivell polític, se li ha acabat reconeixent la indubtable posició de privilegi i lideratge que es mereixia…! Com creien Aznar i Rodríguez Zapatero: junt als més grans – i extensos – països europeus… com Polònia!

dimecres , 22 d’octubre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

És per això que cal agrair la posició del PSc… Recordem l’amic José Montilla, en la seva intervenció en el debat de política general al Parlament, reclamant als restants partits unitat sobre el finançament que estableix l’Estatut i sobre la proposta que calia presentar al govern espanyol. Una unitat que considerava del tot imprescindible per a obtenir la liquidesa econòmica que li calia al país. Intervenció que va reblar assegurant que el seu govern <<mai no acceptaria un mal acord!>>.

De la mateixa manera es va manifestar el Conseller d’economia, Antoni Castells, durant l’acte de l’Onze de Setembre a Girona, posant l’èmfasi en la necessitat de <<la unitat de tots els partits per obtenir el millor per al país en matèria de finançament>>. Va declarar, llavors, que el moment actual, tan delicat, exigia responsabilitat de tothom. Responsabilitat i unitat. Les seves paraules foren inequívoques: <<Quan parlem d’autogovern, a Catalunya només pot haver-hi un equip; i hem d’anar junts, perquè el que ens pugui separar sempre serà menys del que ho fa amb aquells qui hem de negociar>>.

La idea era més que clara: com a partit majoritari al govern, defensarien la unitat del projecte de finançament estatutari fins a les darreres conseqüències. I advertien als restants partits, a aquells que pretenien convertir-se en els garants i en l’avantguarda d’aquesta voluntat d’unitat – Ciu, Erc i Ic – que no es fessin enrere ni cerquessin excuses per a desdir-se’n i afeblir el pacte.

Ells, el PSc, seguirien al capdavant d’aquest bloc que pretenia la millora del finançament, fins el darrer alè i exigirien als altres partits que els acompanyessin fins al final, sense defallir, sense mostrar fissures i, per damunt de tot, sense posar en perill aquesta unitat que esdevenia imprescindible per a obtenir el resultat pretès: un finançament just per a Catalunya.

En qualsevol cas seria culpa dels altres si no eren capaços de mantenir-se fidels als pactes i gosaven trencar la unitat. Demostrarien, una vegada més, que no tenien cap raó, els que els acusaven de sucursalistes, ja que posarien per davant de tot els interessos del nostre país i no pas els de partit…

Cal felicitar, doncs, al PSc per haver estat coherent i haver defensat fins l’últim moment la unitat sobre el finançament, per haver-se mostrat ferms amb la seva unitat… amb el PsoE! Fer que els seus 25 diputats al Congrés votin com una sola veu a favor dels pressupostos de l’any 2009, desbaratant l’única mesura de pressió efectiva que Catalunya tenia per a obtenir el finançament que es mereix és, ben segur, la millor manera d’afiançar la unitat catalana!

Quanta raó tenien, Montilla i Castells donant lliçons de responsabilitat, de coherència i de manteniment del compromís als altres partits catalans…!

dissabte , 18 d’octubre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/